TEORIA

En aquest apartat aniré introduint la teoria que Mercé es ha anat explicant a classe a més de esquemes i textos que considere d´interés.

INTRODUCCIÓ





Bilingüisme, diglòssia i substitució-lingüística: Repercussions en l´àmbit escolar

El llenguatge es la capacitat comunicativa que tenim els humans de comunicar-nos a través d´un sistema lingüístic




LA SOCIOLINGÜÍSTICA és una disciplina que s'encarrega de estudiar les condicions d'existència d'una llengua, a més d´analitzar l'ús lingüístic al seu context social i investiga les sociocultural on es practica. Tot açò tenint en compte totes les variables sociolingüístiques que puguen intervenir:

Té en compte totes les variables sociolingüístiques que intervenen en EL PROCÉS DE LA COMUNICACIÓ



 EL MONOLINGÜISME és l'existencia d'una sola comunitat lingüística dins d'un mateix estat.
Aquesta situació és clarament excepcional, si tenim en compte que les 6.000 llengües que es parlen al món estan repartirles en uns dos-cents estats.
No hem de confondre monolingüisme estatal amb l'acceptació d'una sola llengua oficial: cas de França, Italia, Turquia, EUA, Marroc, Australia ... Aquests estats apliquen una política de negació o menyspreu de les altres cultures i llengües per tal de refermar la unitat nacional al voltant d'una serie de símbols unitaris: una sola llengua, una sola cultura, una sola historia ...

Podem afirmar, dones, que el monolingüisme és una situació estranya, és l'excepció i la norma general és el plurilingüisme.
Aquest contacte de llengües pot manifestar-se i resoldre's de manera distinta en cada societat i és aixo el que haurem d'analitzar.
El concepte de llengües en contacte va ser difós l'anys 1953 per Uriel Weinreich per designar la relació que dues llengües mantenen en el si de llurs comunitats.
D'una banda, el coneixement d'altres llengües, a més de la propia, possibilita la comunicació entre els pobles. D'altra, com no hi ha tants estats al món com llengües, la situació més habitual és que dins d'un mateix estat convisquen diverses llengües.

  • El monolingüisme individual té lloc quan una persona usa una sola llengua de manera habitual.
  • El monolingüisme social es produeix quan en el context d'una determinada societat s'usa només una llengua com a moneda de canvi lingüfstic habitual.

NO S´HA DE CONFONDRE MAI UNA LLENGUA MINORITARIA AMB UNA LLENGUA MINORITZADA


LLENGUA MINORITARIA és la que te un nombre reduït de parlants

LLENGUA MINORITZADA: És aquella que pateix la interposició d'una altra llengua i esta immersa en un procés de trocés dels seus usos en la propia comunitat lingüística.
Tots els seus parlants es veuen a exercir un bilingüisme unilateral, jaque la llengua propia és insuficient
per a viure-hi.
Bretó, gal·lés, occita. catala, euscar, sard .... són llengües minoritzades.
No existeix un paral·lelisme entre llengua minoritaria i llengua minoritzada (Alemany a l'Alsacia, el castella a
Puerto Rico


BILINGÜÍSME

Per bilingüisme entenem el cas més simple de plurilingüisme: aquelles situacions en que les llengües en contacte en són només dues (per opocició a trilingüisme, quatrilingüisme ... )
Aquesta definició tan amplia ha provocat que aquest terme s'haja aplicat a situacions totalment diferents i que no sempre tenen relació amb la socio lingüística.
Aquest terme s'ha anat aplicant amb diverses accepcions. Han estat diverses les disciplines (pedagogia, psicologia, sociologia, sociolingüística ... ) que han participat en l'intent de definició.
Pero, és evident que el bilingüisme és un concepte polisemic.
S'ha entés per bilingüisme la possibilitat d'un individu d'utilitzar dues o més llengües a un mateix nivell. Pero aquesta és una situació utopica que no existeix en la realitat.

Podem parlar de diferents classes de bilingüisme:

  • · Bilingüisme individual
  • · Bilingüisme territorial
  • · Bilingüisme social


BILINGÜISME INDIVIDUAL o capacitat d'una persona d'emprar dues llengües.
Ens referim, per tant, a la menor expressió de poliglotisme.
S' engloben ací situacions extremadament variades d'acord amb els nombrosos factors que es tinguen presents.

Comprovem que es parla de bilingüisme en casos tan distints com:

  • Segons el grau d'ús de la llengua: passiu (1' entén pero no la parla o no la vol parlar) i actiu (l'entén i també la parla). També es pot tenir present l'ús escrit e la llengua (la llig, 1' escriu) i ens en resultaria una diversitat de situacions molt complexa.
  • Segons el grau de domini de les llengües; simetric ( o ambilingüisme) si totes el coneixen igual i asimetric, di alguna es domina més que les altres. En aquest últim cas, també hi trobem situacions molt variades si analitzem factors ca  ús lfescrit, registres lingüístics, ambits d'ús ...
  • Segons la motivació psicològica: instrumental (per motius laborals o econòmics, com pot ser l'aprenentatge de l'anglés al món actual) i integratiu (per exemple els immigrants).

BILINGÜISME SOCIAL.
Es tracta de situacions on el bilingüisme individual (el poliglotisme dels individus) afecta col·lectius sencers que formen grups socials.
S'usen dues llengües (una de propia i una altra propia d'un altre grup) que alternen segons unes normes d'ús establertes que no n'organitzen les funcions.
També en aquest cas les situacions poden ser molt diverses si atenem a factors com el grau d' extensió de la bilingüització, 1' estabilitat de la situació o la jerarquització funcional de les llengües.


Ara bé, el bilingüisme social sempre amaga una situació de desigualtat.
El bilingüisme dels pobles no és un fet natural per la senzilla raó que una so,cietat pera comunicar-se, només té necessitat d'una llengua.
És per aixo que sol manifestar-se com una situació conflictiva (inestable i desquilibrada quant a les funcions de cada llengua).
El cas d'un bilingüisme generalitzat, estable i funcionalment neutre no és més que una mera hipotesi de treball que no es correspon amb cap societat coneguda.

Sociolingüistes com Aracil i Ninyoles han denunciat el que ells anomen mite del bilingüisme:
Si existeixen societats bilingües no ho són intrínsecament, sinó que per diverses raons s´han vist abocades a ser-ho.
Per tant el discurs bilingüista (de certs sectors socials monolingües en la llengua dominant) legitima la imposició de la llengua dominant i se´ ns presenta com un pretext per ocultar una evident situació de conflicte i un procés de substitució lingüística.


BILINGÜÍSME TERRITORIAL
Aquell que trobem en un espai determinat dividit en dues zones delimitades geograficament que tenen cadascuna una llengua propia.
Per exemple, a Belgica, amb una zona on es parla neerlandés (Flandes) i una altra de francofona (Valonia).
Al País Valencia, amb unes comarques castellanoparlants i unes altres catalanoparlants.
Aquest bilingüisme l'estudia la geografia lingüística i no la socio lingüística

Com heu pogut comprovar, el terme bilingüisme queda reduït  a "situació en que s'usen dues llengües" i prou.
Per aixó els sociolingüistes han introduït altres conceptes més específics:

  • Diglòssia
  • Conflicte lingüístic
  • Procés de substitució

DIGLÒSSIA.- El concepte de diglossia, de Ferguson (1959), parteix de l'estudi d'una situació en que coexisteixen dues varietats d'una mateixa llengua (varietat alta: A i varietat baixa: B) i ho fa partint de l'anàlisi de casos com el de l'arab i el del grec, llengües que, com és sabut han posseït. En aquest cas es parla de distribució funcional d’aquestes dues varietats d'una llengua.
Una distribució en què els àmbits d’ús formals i els àmbits d’ús informals són distribuïts de manera rígida.
Aquesta distribució funcional d’àmbits d’ús formals i d’àmbits d’ús informals s’expressa per mitjà del conegut esquema:

 Pel que fa a d’altres aplicacions de la designació de diglòssia, cal recordar que Fishman (1971) planteja aquesta designació per a unes altres realitats de coexistència de llengües diferents en un mateix territori (no sols en casos de varietats d’una mateixa llengua).
Diglòssia seria segons Fishman aquella situació en què una llengua (A) ocupa els àmbits formals i l’altra (B), els àmbits informals.
Seguint aquesta definició s’ha descrit sovint l’evolució sociolingüística del català segons l’evolució cronològica del conegut esquema:
Aquest esquema és aplicable a les relacions del català amb altres llengües al llarg de la història com l’occità, el francès, l’àrab...
Mitjançant aquesta concepció de la diglòssia Fishman descriu diferents situacions possibles tenint en
compte alhora l’ocupació dels àmbits d’ús i la competencia individual dels parlants envers les dues llengües coexistents; i  així descriu les quatre situacions següents:

  1. SITUACIÓ DE DIGLÒSSIA I BILINGÜISME: És el cas d'aquelles societats els membres de la qual són capaços d'expressar-se en dues llengües que exerceixen funcions distintes. Paraguai. : el castellà funciona com a llengua A i el guaraní com a llengua B.
  2. SITUACIÓ DE DIGLÒSSIA SENSE BILINGÜISME: És el cas d'aquelles societats on l'elit dirigent introdueix una llengua com a distintiu de classe. Rússia: l'aristocràcia russa francófona d'abans de la 1a Guerra Mundial i el poble russoparlant.
  3. SITUACIÓ DE BILINGÜISME SENSE DIGLÒSSIA: És el cas dels que aprenen un segon idioma per pròpia voluntat.No incideix en els usos lingüístics de la llengua pròpia (aprendre anglès).
  4. SITUACIÓ NI BILINGÜISME NI DIGLÒSSIA : seria la situació de comunitats monolingües (els castellans de les regions castellanoparlants) o estats monolingües (els islandesos, els portuguesos...) En el nostre context de territoris de parla catalana, va ser Rafael L. Ninyoles qui va introduir el concepte de diglòssia (en el sentit de diglòssia externa).

Des de llavors es va deixar de considerar com a bilingüe la comunitat lingüística catalana i es va passar a identificar com a diglòssica.

Però el pas del temps ha fet variar la interpretació dels conceptes.

El català ha estat durant el segle XX en una situació diglòssica, però avui no. És llengua oficial i, encara que amb matisos, llengua de prestigi en àmbits formals, encara que potser només a Catalunya i un poc a les Illes Balears.
1r . La diglòssia estableix una estricta diferenciació entre les varietats de les llengües (A per als registres formals i B per als informals) però en la nostra comunitat lingüística observem que la llengua A (el castellà) també ha passat a usar-se àmpliament en els contextos informals.
2n. La diglòssia es manifesta com una situació estable i entre nosaltres la situació és inestable i tendent a la substitució lingüística.
3r Molts consideraren que l'arrel del problema es trobava en la falta de prestigi. Però si s'observa la situació de llengües prestigioses, com el castellà a Puerto Rico, s'arriba a la conclusió que tampoc és correcte aquest plantejament

 SUBSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA
Existeix un conflicte lingüístic quan el contacte de dues llengües origina una situació en la qual dos sistemes lingüístics competeixen entre ells desplaçant parcialment o total un sistema en els diversos àmbits d’ús. Es tracta per tant d’una situació dinàmica i inestable.

Sorgeix quan una llengua forastera (o dominant o expansiva) comença a ocupar els àmbits d’ús d’una altra, pròpia d'un territori (llengua dominada, recessiva o minoritzada)
Una vegada que un comunitat lingüística entra en una situació de conflicte lingüístic, el procés iniciat es direigeix cap a la substitució o extinció de la llengua recessiva.

El desenllaç és la desaparició de la llengua pròpia i la seua substitució per la forastera (substitució lingüística ) o bé el procés contrari: la normalització. Allò més normal serà la substitució lingüística, que es desenvolupa en un procés amb diverses etapes:

 1a. Procés de bilingüització: és l’etapa més llarga.  Les classes altes, les ciutats més poblades, els joves... són els primers a adoptar la segona llengua. Aquesta comença a ocupar les funcions formals en detriment de la llengua pròpia.

 2a. Procés de monolingüització en la llengua dominant.- A poc a poc es va abandonant la llengua dominada (llengua B) i és suplantada per la llengua A (dominadora).  Aquesta fase és molt ràpida, atès que tota la societat coneix ja la llengua A.

Es presenten diversos problemes:
ETAPA INICIAL
La llengua d'una altra comunitat lingüística entra a ocupar certs àmbits d'ús de la llengua que estava exercint totes les funcions lingüístiques de la comunitat.

Les raons són sempre extralingüístiques ( hegemonia, poder polític, annexió territorial, primacia econòmica...)
  • Autoodi: els que s’han passat a l’altra llengua i reneguen del seu origen lingüístic, del qual volen distanciar-se menyspreant-lo.
  • Mitificació del bilingüisme: es generalitza la falsa creença en la compatibilitat jeràrquica de les dues llengües. En realitat la llengua dominada va reduint els seus àmbits d’ús i la dominant els amplia.
  • Creació dels prejudicis lingüístics Són prejudicis socials sense cap base científica manifestats contra una llengua: llengües aspres i dolces, fàcils i difícils, de cultura i primitives, superiors i inferiors...
En cap cas es parteix d’apreciacions objectives, més aviat al contrari, de punts de vista subjectius i amb la intenció de menysprear allò diferent. Condicionen la predisposició a utilitzar o aprendre una llengua.


        
Bilingüisme unidireccional.
La llengua dominant ha esdevingut llengua necessària i suficient.
Els parlants de la llengua dominada es veuen necessitats a aprendre la llengua dominant, la bilingüització els és imposada.
Els parlants de la llengua dominant, en canvi, no tenen cap necessitat d'aprendre la llengua dominada ja que poden viure perfectament en la societat sense usar-la l
Hi ha parlants monolingües en la llengua A però només n’hi ha de bilingües en llengua B.
Per últim, quan el procés s’ha completat, tenim l’abandó absolut de la llengua dominada i l’ús exclusiu de la llengua nova.
Un fenomen paral·lel a la substitució lingüística, és el de la interposició o mediatització.Es produeix quan la llengua dominant (A) interfereix les relacions entre la comunitat lingüística minoritzada i la resta del món.
Llavors parlem de cultures satèl·lit.
Els parlants empren la llengua dominant per traduir una tercera llengua. Els immigrants aprenen la llengua dominant per integrar-se i no la llengua pròpia de la comunitat (el cas dels nouvinguts d'altres països a zones catalanoparlants, usen el castellà).
Els préstecs lèxics d’una tercera llengua s’adapten a través de la llengua dominant (la gent diu fútbol i no futbol, èlit i no elit, balonmano i no handbol...).
La interferència lingüística
Canvis en l'estructura d'una llengua motivats
directament per la influència d'una segona llengua.
En situacions de substitució lingüística la
interferència l'exerceix la llengua dominant i pot arribar a desfigurar totalment la llengua dominada
INTERFERÈNCIA FÒNICA: La introducció del fonema [X] del castellà [Xéfe, miXeIIons] i la no distinció entre essa sorda i sonora
INTERFERÈNCIA LÈXICA I SEMÀNTICA:és la part més sensible de la llengua "jués", "mansana" (barbarismes)
INTERFERÈNCIA MORFOSINTÀCICA: S'apliquen les estructures morfosintàctiques de la llengua dominant "la costum, la senyal, deurien ser les set, va caure trencant-se una mà"
NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA
La normalització lingüística és un procés de resposta al conflicte lingüístic. És un procés de cohesió de la comunitat lingüística.
Pretén recuperar els àmbits d’ús i el nombre de parlants de la llengua pròpia per lluitar contra la seva desaparició.
La normalització implica el reconeixement del conflicte lingüístic com una situació anormal que cal superar canviant les normes d’ús de la comunitat lingüística.
S’han de reorganitzar les funcions lingüístiques de les dues llengües per readaptar les funcions socials de la llengua.

El seu objectiu és la normalitat lingüística incidint en els següents aspectes bàsics:
  • Augmentar el nombre de parlants.
  • Augmentar la freqüència d’ús de la llengua.
  • Ocupar tots els àmbits d’ús de la llengua.
  • Unes normes d’ús favorables a la llengua dominada.
Cada procés de normalització lingüística genera el seu model particular d’acord amb determinats factors socials:
la cohesió del grup, la consciència lingüística dels parlants, el marc legal vigent, els moviments sociopolítics.
I segons la durada del procés de conflicte lingüístic tindrà major o menor probabilitat d’èxit.
La normalització és sempre una decisió històrica conscient, implica canvis culturals, socials, polítics, i sobretot una actitud favorable cap a l’idioma.
Va lligada a altres processos modernitzadors de la societat: economia, democràcia, ensenyament, mitjans de comunicació..
.
Aquest procés inclou dos aspectes inseparables:

1. La normativització (codificació de la llengua)
2. La intervenció sociopolítica, la política lingüística.
La política lingüística és l’activitat que desenvolupa un govern sobre l’ús de les llengües.
Aquesta actuació pot ser conscientment exercida o inconscientment provocada. És la gestió del plurilingüisme.

Les intervencions dels poders públics sobre les llengües al llarg de la historia han estat freqüents. N’hi ha de dos tipus, per acció o per omissió.
Liberalisme o no-intervenció : no s’intervé i es deixa que un procés de conflicte lingüístic es desenvolupe.
Dirigisme o intervenció: es publiquen decrets, lleis... Poden servir per mantenir l’hegemonia d’una llengua o, pel cantó oposat, per frenar-ne els procés de substitució.
Hi ha dos models teòrics en les fórmules legislatives de les polítiques lingüístiques:

El principi de personalitat permet que un individu dispose dels seus drets lingüístics independentment de la zona de l’estat plurilingüe on es trobe.

El principi de territorialitat, en canvi, només concedeix els beneficis públics d’una llengua dins d’una zona ben delimitada d’un estat, però no en la seua totalitat territorial.
Es pot actuar en diferents àmbits: en Educació, en Administració en mitjans de comunicació, en serveis, en cines, etiquetatge...
A Bèlgica un belga de parla francesa té garantits tots els seus drets lingüístics a la zona sud del país, i un belga de parla holandesa els té en la zona nord. Si un ciutadatà canvia de zona lingüística ja no disposa dels seus drets lingüístics. Impera el principi de territorialitat.

A Suïssa ocorre el mateix en cadascun dels cantons o regions (que disposen d’una sola llengua pròpia).
A Finlàndia, en canvi, tots els parlants de suec (només un 10% aprox.) i de finès tenen els seus drets lingüístics garantits a tot el país. És el principi de personalitat.
A l’Estat espanyol tenim un model mixt, s’hi combinen els dos: per als castellanoparlants hi ha el principi de personalitat, però per a bascs gallecs i catalans el de territorialitat, de manera que es perpetua el conflicte lingüístic, ja que uns ciutadans estan obligats a conèixer dues llengües (la pròpia i la castellana) i altres només una, l’oficial a tot l’estat.
La majoria d’estats tenen una política lingüística en què només es reconeix una sola llengua oficial i els ciutadans que en parlen una altra no tenen cap dret lingüístic: França, Itàlia, EUA, Grècia, Rússia, Marroc, Turquia... la 1engua, molt a1unyada de la varietat oral. es a dir, que una mateixa llengua s´empra segons el registre que s´utilitze.

TRANSCRIPCIÓ DE HISTÒRIA SOCIAL: PANORAMA HISTÒRIC DEL CONTACTE DE LLENGÜES AL PAÍS VALENCIÀ

EL PROCÉS DE SUBSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA
DECADÈNCIA NAIXEMENT I EXPANSIÓ del s. VIII al s. XIV
1. Consciència de la nova llengua. Documents escrits i primeres denominacions
ETAPA D'ESPLENDOR S. XV
  • La plenitud de la producció literària.
  • La valenciana prosa
  • La desoccitalització lírica
Història social: panorama històric del conflicte de llengües al País Valencià
El terme Decadència fou encunyat per designar l'etapa del començament del procés de substitució lingüística en oposició al de Renaixença, període durant el qual la llengua recupera els usos cultes.
CAUSES POLÍTIQUES, SOCIALS I CULTURALS DE LA SUBSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA
1ª meitat del segle XVI
  • Desmembrament polític, social i cultural dels països que formaven la Corona d'Aragó
  • Pèrdua de poder polític
  • L'expulsió dels moriscos (XVI) fa que València perda un terç de la població i siga repoblada per castellans.
Les editorials de Barcelona i València preferien editar en castellà perquè hi havia més demanda. El llatí continuava essent considerat llengua culta (universitats, església, lit. jurídica i filosòfica)
Tot això provocà la pèrdua de la consciència lingüística i la desconfiança envers la pròpia llengua. I el castellà prenia l'ús públic, mentre que el català es reduïa a l'àmbit privat i entre classes populars.
Van entrar molts castellanismes en el lèxic.
El català es va dialectalitzar molt més i aparegueren els noms de "llengua mallorquina", "llengua catalana" i "llengua valenciana" per primer cop.
En la Guerra de Successió a la corona d'Espanya (1704-1714) els territoris de l'antiga corona d'Aragó prengueren partit a favor de l'arxiduc Carles i lluitaren al costat de les potències aliades. Per això, després de la derrota, Felip V promulgà el Decret de Nova Planta, pel qual es perderen Menorca i Sardenya, i les institucions pròpies: El català va ser exclòs de la legislació i de l’Administració de justícia i municipal, de l’ensenyament i de la documentació notarial i de comerç.
Espanya esdevenia un estat uniforme, amb un fort centralisme i els funcionaris castellans s'instal.laren a les terres catalanoparlants.
Amb tot, hi hagué erudits que estaven preocupats per la situació del català i en cantaven les excel.lències com a llengua. Van escriure estudis d'ortografia, diccionaris, edicions de clàssics.... en català.
En el Renaixement i el Barroc, el català va viure una etapa de decadència pel que fa a la literatura culta. Com que les classes altes es castellanitzaven, els escriptors preferien escriure en castellà per a aquest públic.
L'ADSTRAT FRANCÈS ens ha deixat paraules com: beixamel, biberó, bidet, bufet, silueta... el sufix –ATGE.
L'ADSTRAT CASTELLÀ I AMERINDI ens ha deixat paraules com: borratxo, broma, burro, buscar, llàstima...(l'adstrat amerindi arriba a través del castellà, a partir del descobriment d'Amèrica: canoa, huracà, mico, lloro, tauró...)
2. L'expansió geogràfica del català:
  • L'expansiò mediterrània.
  • L'expansió penínsular
3. La Cancelleria Reial. La creació d'un model de prestigi
4. La formació de la tradició literària catalana.
. La llengua en els àmbits no literaris  
Bases històriques de la castellanització: el canvi idiomàtic.
En el cas del País Valencià, l'adopció sense reticències del castellà fou flagrant .
Marc Antoni Ortí en 1640 escriu: "...si en algun temps (i no tan antic que jo no l'haja alcançat) solia fer-se tan gran estimació de la llengua valenciana, que quan en les juntes de la ciutat, estaments i altres comunitats, algú dels valencians que es trobaven en elles se posava a parlar en castellà, tots los demés s'enfurien contra ell, dient-li que parlàs en sa llengua; és ara tant al revés, que casi en totes les juntes se parla en castellà. I encara ha arribat est costum a introduir-se tan estretament, que no sols se fa particular estudi en procurar saber la llengua castellana, però també en oblidar la valenciana, per la molta abundància que hi ha de subjectes que els pareix que tota la seua autoritat consisteix en parlar en castellà"
Els catalanoparlants d'aquest època anaven interioritzant un comportament diglòssic segons el qual s'expressaven col·loquialment en català i empraven el castellà en situacions de projecció pública

Aquesta pauta diglòssica arribarà a estar tan arrelada en els parlants que, a final del segle XIX i, fins i tot en el XX, obstaculitzarà el redreçament dels usos cultes de la llengua
EL PROCÉS DE SUBSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA
RENAIXENÇA
Coincidint amb els moviments del romanticisme i del nacionalisme a tot Europa, aparegué a Catalunya un moviment de recuperació de l'ús literari del català.

Llengua i Nació s'indentificaven i s'exalçava el passat medieval i la cultura popular.
L’inici de la Renaixença se sol situar simbòlicament amb la publicació de L’oda La Pàtria (1833) de Bonaventura Carles Aribau.
Així doncs, es passa
de la diglòssia ling. de la primera meitat del segle
(cast. a la vida oficial, premsa, ciència, ensenyament; i cat. a la vida privada, la poesia, la cançó, els acudits...)
al desvetllament del catalanisme polític de la burgesia, i la presa de consciència que la llengua pròpia també pot ser culta
: el català entrà en la poesia d'autor, el teatre, la novel.la , la vida pública, etc.
En acabar el segle XIX la perspectiva literària i sociolingüística, pel que fa a la nostra llengua, havia canviat rotundament en comparació als segles anteriors:
* S'havia trencat amb el decadentisme dels segles anteriors.
* S'havia recuperat la literatura culta.
*S'havia iniciat l'elaboració de treballs lingüístics bàsics, necessaris per dur a terme el procés de normalització i la posterior normativització del català
Manuel Sanchis Guarner ha remarcat el fet que front al monolingüisme literari de la Renaixença a Catalunya, al País Valencià ningú no posa en qüestió que la situació literària haja de ser bilingüe.
L'arrelament del comportament diglòssic i el canvi lingüístic de les classes benestants valencianes impedia ací la reivindicació de l'ús exclusiu del català.
La institució dels jocs florals, restaurada el 1889, actuà de catalitzador dels escriptors d'aquella època.

La participació d'escriptors de tot el domini lingüístic en els certàmens de Barcelona, Mallorca i València afavorí la represa de la consciència de la pròpia identitat, que no sols afectava la llengua, sinó també altres manifestacions de la cultura.

INICI DEL PROCÉS DE NORMATIVITZACIÓ
La consciència de normativitzar el català
LA NORMALITZACIÓ
Ús de la llengua a tots els àmbits d'ús
Segle XX


NORMATIVITZACIÓ I NORMALITZACIÓ

ELS PAPER DELS MIJANS DE COMUNICACIÓ RECUPERACIÓ EN L'ÀMBIT ESCOLAR  SEGLE XX
INICI DEL PROCÉS DE NORMATIVITZACIÓ Al primer terç del segle XX, es combinen un seguit de factors polítics, socials i culturals que afavoreixen la culminació del procés de normativització, procés que en altres llengües s'havia produït als segles XVII i XVIII:

1.    La llengua catalana ja presenta una tradició literària amb la producció de la Renaixença i del Modernisme; i un ampli recull d'estudis lingüístics fruit de les polèmiques ortogràfiques del segle XIX.

2.    El Noucentisme busca una normalitat lingüística per a la qual necessitava una normativització ortogràfica, gramatical i lèxica.

3.    El suport polític i de l'Institut d'Estudis Catalans van permetre la institucionalització de la tasca realitzada per Pompeu Fabra entre 1913 i 1930 per tal de codificar i normativitzar el català.Amb l'obra de Fabra el català es va dotar d'una normativa unificada , que tenia en compte el català antic i el modern, que adoptava neologismes i llatinismes i que depurava el català de barbarismes.Tota la societat i els intel.lectuals adoptaren les seues normes, que són les que fem servir avui dia. LES NORMES ORTOGRÀFIQUES DE 1913 estan basades, principalment, en criteris fonèticodialectals

S'intenta fer correspondre un fonema a una grafia. Es fixen en aquells dialectes que mantenen els fonemesque han desaparegut a la resta del domini lingüístic.ietimològicsSe segueix la solució ortogràfica adoptada pel llatí. Poques vegades la normativa fabriana seguix el criteri històricotradicional per adoptar una grafia. La tradició ortogràfica catalana ha estat influïda i barrejada amb la castellana, per la qual cosa, després del segle XV, resulta difícil demostrar quines són les grafies genuïnes

LA MORFOLOGIA I EL LÈXIC.

Per tal d'evitar secessionismes innecessaris l'IEC admeté totes les variants morfològiques: jo parlo/jo parle/jo parljo digui/digajo pateixi/ jo patesca/ jo patiscajo cantés/jo cantàs/ jo cantaraPer últim, calia depurar el vocabulari tan castellanitzat. El 1932 publicà el Diccionari General de la Llengua Catalana. Finalitzava el procés de normativització.

ACCEPTACIÓ DE LES NORMES FABRIANES
Una vegada promulgadesles Normes foren ràpidament acceptades i la premsa, les empreses editorials i els escriptors en la seua major part acceptaren la nova ortografia


LES NORMES DE CASTELLÓ DE 1932.
La tasca normativitzadora de Pompeu Fabra hagué d'oposar-se a l'anarquia ortogràfica que dominava a les darreries dels segle XIX i principis del XX Pompeu Fabra i els seus col.laboradors de la Secció Filològica de l'IEC van redactar: Les Normes ortogràfiques, 1913. La Gramàtica, 1918. Les Converses filològiques ,1919-28 (articles de divulgació). El Diccionari general ,1932.
LA DEMOCRÀCIA L’any 1978 s’aprova la Constitució espanyola, document que garanteix i consolida la nova situació política de l’Estat Espanyol, la Democràcia. Els canvis que s’anaven a produir eren molt importants ja que passàvem d’una dictadura militar a una monarquia parlamentària de dret; d’una visió unitària d’Espanya a la divisió territorial per comunitats autònomes. L’article 3 de la Constitució espanyola diu que és el castellà la llengua oficial de l’Estat però reconeix la situació plurilingüe d’Espanya i permet l’oficialitat de les diferents llengües en les demarcacions autonòmiques on es parlen. Article 3 1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conéixer-la i el dret d'usar-la2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d'acord amb els seus estatuts3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció. Amb la promulgació dels Estatuts d’Autonomia, s’iniciava un nou marc polític que permetia el reconeixement i la convivència de les diversitats culturals i lingüístiques, que perduraven després d’anys de repressions i prohibicions. Les noves lleis haurien de recuperar l’ús de les llengües minoritzades i garantir els seus processos de normalització.
L’AUTONOMIA l’oficialitat de la nostra llengua comença amb l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana (1982) definit al seu article 1er com “l’expressió de la voluntat democràtica i el dret a l’autogovern del poble valencià”. L’article 31.4 atribueix competències exclusives en matèria de cultura, i l’article 35, competència plena en matèria d’ensenyament. El valencià, a partir d’aleshores, tenia un recolzament legal com a llengua de comunicació dels valencians en tots els àmbits, públics i privats, i, a més a més, com era patrimoni de tots, parlaren o no la llengua, s’havia recuperat i dignificat com a senyal d’identitat del nostre poble. El castellà i el valencià esdevenen les dues llengües oficials però era necessària la normalització del valencià ja que es trobava en procés de substitució lingüística pel castellà. Raons històriques, sobre tot polítiques, havien abocat el valencià a ésser utilitzat solament als àmbits de comunicació familiars, amb un llengua cada vegada més castellanitzada i sense prestigi social, fins i tot els seus parlants l’havien arribat a considerar una llengua vulgar i no apta per àmbits de comunicació formal de la llengua. Article 7é


  1. Els dos idiomes oficials de la comunitat autònoma són el valencià i el castellà. Tothom té el dret a conéixer-los i a usar-los.
  2. La Generalitat Valenciana garantirà l’ús normal i oficial d’ambdues llengües i adoptarà mesures necessàries per tal d’assegurar-ne el coneixement.
  3. Ningú no podrà ser discriminat per raó de llengua.
  4. Hom atorgarà protecció i respecte especials a la recuperació del valencià.
  5. La llei establirà els criteris d’aplicació de la llengua pròpia en l’administraciói en l’ensenyament.
  6. Hom delimitarà per llei elsterritoris en els quals predomine l’ús d’una llengua o de l’altra, així com els que puguen ser executats de l’ensenyament i de l’ús de la llengua pròpia de la Comunitat.
Els requisits necessaris per iniciar un procés de normalització estan en marxa: la voluntat política dels governats, que tenen un talant democràtic, permet establir una política lingüística per protegir la llengua minoritzadai frenar el seu procés de desapariciódifonent i consolidant la llengua estàndard i la normativa lingüística.
• Llei de Normalització Lingüística, del 18 d’abril de 1983, a Catalunya, substituïda per Llei de Política lingüística (1998).
• Llei d’Ús i Ensenyament del valencià, del 23 de novembre de1983a la Comunitat Valenciana.
• Llei de Normalització lingüística, de 1986, a les Illes Balears
• La Constitució d’Andorra de 1993, declara la llengua catalana com a única llengua oficial de l’Estat
Ni a l’Aragó, ni al Rosselló (França) ni a l’Alguer (Itàlia) s’estableixen polítiques lingüístiques de normalització.

L’ALFABETITZACIÓ El curs 1979/1980 comença amb la introducció d’una nova assignatura, el valencià, que se sumava, com una assignatura més, al sistema educatiu no universitari. Es així com s’assoleix un deute històric amb el poble valenciàPer a milers de xiquets i xiquetes significaria estudiar la seua llengua, en la varietat estàndard i culta, i per a molts xiquets i xiquetes la possibilitat d’aprendre la llengua del seu poble, dels seus avantpassats o dels seus pares, que l’havien abandonada per qüestions polítiques i socials. LA LEGALITAT El 23 de novembre de 1983, reunides a Alacant les Corts Valencianes, aproven per unanimitat la Llei d’Ús i Ensenyament del valencià

Al seu preàmbul es manifesta, per una part, la situació d’inferioritat lingüística del valencià respecte del castellà, i per una altra, la necessitat de donar forma legal i estatutària al procés de normalització lingüística de la llengua dels valencians. Davant la situació diglòssica en què està immersa la major part de la nostra població, consegüent a la situació de sotmetiment del valencià mantinguda durant la història de quasi tres-cents anys (...) La nostra irregular situació sociolingüística exigeix una actuació legal, que sense tardar acabe amb la postració i propicie l'ús i ensenyament del valencià per tal d'assolir l'equiparació total amb el castellà. Per impulsar l’ús de la llengua a tota la societat, la llei marca uns objectiusde regulació als àmbits lingüísticsacadèmics, als mitjans de comunicació i a l’administració pública, a més de la demarcació lingüística dels pobles que predomina el valencià o el castellà, ja que la nostra comunitat és territorialment bilingüe per raons històriques. Partint dels principis inspiradors de la Llei, el text s'articula en Cinc Títols sota les rúbriques «De l'ús del valencià», «Del valencià a l'ensenyament», «De l'ús del valencià als mitjans de comunicació social», «De l'actuació dels poders públics» i «Dels territoris predominantment valencianoparlants i castellanoparlants».L’única possibilitat per posar fre a la substitució lingüística és la normalitzacióque es basaria en: El governants que tinguen un caire democràtic i tolerant veuran la necessitat de protegir i resguardar el gran patrimoni cultural que és una llengua, i per tant, hauran de tenir una voluntat clara de defensar les llengües minoritzadesque s’hi troben al seu territori. Perquè una política normalitzadora tinga èxit, els parlants han de serlleials a la llengua, i fer ús de les lleis i normes que els protegiran.
VOLUNTAT POLÍTICA És molt important que els filòlegsfacen una normativa de la llengua i elaboren una gramàtica, un diccionari, unes regles ortogràfiques, etc. Així la llengua en qüestió podrà difondre’s als àmbits d’ús cultes: l’educació, la literatura, i la cultura en general.
NORMATIVITZACIÓ El registre estàndard fa possible la difusió de la llengua, supera les diferències dialectals, i tots els parlants s’hi veuen identificats.
ESTANDARITZACIÓ Un procés de normalització necessita una política lingüística. El govern crearà una direcció general de política lingüística, que faça una planificació lingüística i la porte a cap.


ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ

La Llei d’ús també té en compte la presència de la llengua al mitjans de comunicació. Un projecte de normalització ha de parar molta atenció al mitjà de comunicació més influent i que arriba més directament als ciutadans com és, en primer lloc la televisió i, en segon lloc, la ràdio. En una societat moderna els mitjans de comunicació audiovisuals tenen una gran influència en els models lingüístics que usa la població i tant és així que proporcionen cohesió social per la difusió de la llengua estàndard oral, de la qual han de fer ús a les seues graelles de programació.

TITOL TERCER. De l'ús del valencià als mitjans de comunicació social Article 251.
El Consell de la Generalitat Valenciana vetlarà perquè el valencià tinga una adequada presència a les emissores de ràdio i televisiói altres mitjans de comunicació gestionats per la Generalitat Valenciana, o sobre els quals aquesta Llei tinga competència, d'acord amb el que disposa la present Llei. 2. Impulsarà l'ús del valencià a les emissores de ràdio i televisió. 3. Fomentarà quantes manifestacions culturals i artístiques es realitzenen les dues llengües, tot rebent consideració especial les desenvolupades en valencià. 4. La Generalitat Valenciana recolzarà quantes accions vagen encaminades a l'edició, desenvolupament i promoció del llibre valencià, i tot això sense menyscabar la llengua utilitzada, però amb un tractament específic als impressos en valencià.

L'ENSENYAMENT La introducció de l’ensenyament del valencià a l’escola pública i privada té com a objectiu igualar el nivell de competència lingüística en valencià i castellà. Legalment, en acabar l’ensenyança obligatòria, l’alumnat deu conèixer per igual, ambdues llengües. La Llei Orgànica d’Ordenació General del Sistema Educatiu, aprovada anys més tard per a tot l’Estat, també contempla el mateix nivell de coneixement per a les diverses llengües de les Comunitats Autònomes, entenent que, de manera progressiva, s’arribarà a adquirir unes capacitats d’usar-la, després de la primària; de comprensió i expressió, després de la secundària, i de domini d’ambdues llengües, després del batxillerat. El camí que es contempla per arribar a aquesta situació de domini de les dues llengües en l’escola valenciana, s’anomena educació bilingüe, i té tres vies o programes: 1. Programa d’ensenyament en valencià (PEV), el valencià és la llengua d’instrucció amb la qual aprenen totes les matèries, a l’hora que van aprenent el castellà. S’aplica en la primària per a valencianoparlants, fonamentalment, però en la secundària s’aplica indistintament. 2.Programa d’immersió lingüística (PIL), està pensat per a l’alumnat castellanoparlant que ha optat per un ensenyament en valencià, aprenen la seua llengua d’una manera formal i el castellà s’incorpora a partir del 1er o 2n cicle de primària, d’aquesta forma arriben a la secundària en un ensenyament en valencià. 3.Programa d’incorporació progressiva (PIP), pensat per a les zones de predomini lingüístic castellà, on s’aniran afegint gradualment àrees en valencià. A partir del tercer curs de primària serà l’àrea del coneixement del medi natural, social i cultural la que s’anirà introduint i així fins arribar a l’ESO que hauran de tenir, almenys dues àrees no lingüístiques en valencià. El govern valencià també s’ha de preocupar perquè el professorat compte amb el nivell de coneixement lingüístic necessari per poder impartir les seus classes en valencià, i amb aquesta finalitat programa anualment plans de formació per atorgar la capacitació lingüística.

El mitjans de comunicació

En una societat moderna els mitjans de comunicació audiovisuals tenen una gran influència en els models lingüístics que usa la població i A la comunitat valenciana hi ha dues cadenes, Canal 9 i Punt dos. La primera usa el valencià fonamentalment als informatius i als programes infantils i juvenils, mentre que la segona és pràcticament tota en valencià però amb molt poca audiència perquè té una programació menys atractiva, amb reportatges i pel•lícules doblades al valencià però d’escàs interés.
La Llei d’ús també té en compte la presència de la llengua al mitjans de comunicació. Pel que fa a la premsa, solament tenen de tirada diària els periòdics publicats a Barcelona l’Avui i El Periódico de Catalunya.
Un projecte de normalització ha de parar molta atenció al mitjà de comunicació més influent i que arriba més directament als ciutadans com és, en primer lloc la televisió i, en segon lloc, la ràdio. tant és així que proporcionen cohesió social per la difusió de la llengua estàndard oral, de la qual han de fer ús a les seues graelles de programació.
Així, doncs, encara queda molt de camí per aconseguir programés de qualitat i en valencià, tot i que no es pot oblidar les emissores de ràdio i televisió locals i comarcals que s’esforcen per aconseguir amb poc de pressupost una televisió en valencià. Encara no comptem amb un diari fet des de la nostra Comunitat totalment en valencià, tot i que està El Punt, periòdic setmanal d’àmbit comarcal. La revista El Temps, setmanari que ve publicant-se des de 1984 amb rigor periodístic i amb difusió tant a les comarques valencianes com a Catalunya i Balears ja que presenta prou informacions sobre les terres catalanoparlants. També la revista mensual Saó es fa en valencià i és molt interessant des del punt de vista cultural.


MULTICULTURALITAT. UNA PERSPECTIVA EDUCATIVA. X. Lluch

Pot una societat plural generar una identitat col•lectiva?
Quina funció cap reclamar a l’escola en aquest context sòciocultural heterogeni?

Multiculturalitat. Una perspectiva educativa. X. Lluch

Com educar per a promoure, des de la diversitat, societats cohesionades, amb sentit de comunitat, amb mecanismes de cooperació i d’integració?

Pot l’educació intercultural suposar una resposta a aquestes preguntes?

El debat de la multiculturalitat social des d’aquesta aparent paradoxa.


D’una banda, la constatació de la multiculturalitat (això és, de diversitat cultural) com una característica amb creixent importància en la nostra societat.
De l’altra, els fenòmens de globalització econòmica i social que, entre d’altres ròssecs, accelera els processos d’homogeneïtzació cultural arreu del món.
OBJECTIUS
  • educar per a viure en contextos heterogenis,
  • crear cohesió social des de la pluralitat,
  • construir comunitat des de la diversitat identitària,
propostes fonamentals de l’educació intercultural:
  • Organitzar experiències de socialització basades en valors d’igualtat, reciprocitat, cooperació, integració.
  • Utilitzar la diversitat cultural com a instrument d’aprenentatge social.
Set propostes des de l’educació intercultural.
  • Evidenciar que la diversitat social i cultural és un fet complex.
  • Establir un context on les interaccions siguen igualitàries.
  • Fer palès que la diversitat social i cultural és natural.
  • Fer veure que la diversitat social i cultural és un avantatge per a la societat.
  • Facilitar la vivenciació no problemàtica de la identitat.
  • Evidenciar la naturalesa política dels conflictes presumptament culturals.
  • Educar en el tractament dels conflictes culturals.
  • Dotar els alumnes de destreses d’anàlisi, valoració i crítica de la cultura.

MODELS D´EDUCACIÓ PLURILINGÜE

Aquest es el model d´educació  plurilingüe i intercultural per al sistema educatiu valencià que proposa L’escola valenciana





 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Missatges (Atom)